En aquesta nova entrada us porto a fer una ruta pel Catllaràs, seguint la pista nº 25 de l’Estació de Trail del Berguedà. Aquesta ruta té aproximadament uns gairebé 16 quilòmetres amb un desnivell d’uns 800-900 i escaig metres tant positiu com negatiu. El punt d’inici és a la Pobla de Lillet, així com també el punt final. La ruta que us descriuré a continuació és la mateixa ja que vam seguir la mateixa pista però, nosaltres vam començar des del Santuari de Falgars (a pocs quilòmetres de la Pobla de Lillet) per la qual cosa els quilòmetres varien una mica respecte la pista original (si no recordo malament, nosaltres en vam fer uns 14, vam estar caminant unes 5 o 6 hores, amb algunes pauses entremig. Durant el recorregut ens vam desviar vàries vegades, totes elles necessàries. Més endavant veureu perquè la diferència respecte als quilòmetres de la pista original és mínima).

Ben d’hora al matí ens trobem juntament amb la Montse i l’Alvaro (propietaris del Castell de la Pobla de Lillet i, qui van ser els meus guies durant el recorregut) a l’aparcament del Tren del Ciment. Aquí agafem un sol cotxe i ens dirigim fins al Santuari de Falgars. Deixem el cotxe aparcat al Santuari de Falgars i comencem a enfilar per la pista de Trail nº 25 (aquest recorregut està molt ben indicat, a part, teniu una aplicació on podeu descarregar-vos el track i us diu on sou i per on passeu en tot moment). Nosaltres vam fer aquesta ruta al novembre (època de tardor) per la qual cosa ja us podeu imaginar que els colors dels boscos del Catllaràs estaven en la seva major esplendor. És per això que mentre caminàvem els peus ens quedaven enfonsats a les fulles que hi havia pels camins de la Trail, però això no ens impedia avançar, a més feia de la ruta molt més agradable. Després de fer uns pocs quilòmetres per camí de bosc, arribem a un tros de pista forestal. Allà hi trobem una casa, aparentment abandonada. Aquesta casa se la coneix amb el nom de Casa de Vallfogona. Hi entrem i, veiem que hi havia rastres força recents del bestiar que segurament, en èpoques que fa més fred, s’hi deuen resguardar. Continuem el nostre itinerari i de seguida tornem a agafar camí de bosc (tot inclòs a dins la pista nº 25 de Trail). El camí té forces pujades i baixades (és el que té la muntanya) per la qual cosa cal anar ben preparat i equipat. El camí està ple d’arbres característics com els pins, rouredes i fagedes.

Ep! Us havia dit que la muntanya del Catllaràs està plena de sorpreses? No? Doncs si, si! Qui ens hauria dit que al bell mig de la muntanya hi trobaríem una boca d’una mina! Doncs ens hem trobat la boca de la Mina del Moreno, on se n’extreia mineral (carbó) a principis del s.XX. No s’hi pot accedir, o més aviat és molt poc recomanable accedir-hi, ja que quan hi plou, les filtracions d’aigua fa que la mina s’inundi i també que hi hagi despreniments. Continuem uns passos més endavant i… Oh! Una altra sorpresa relacionada amb la mina. Aquesta vegada trobem les restes del que sembla ser un antic carregador amb planta quadrangular, on anys enrere s’hi havia encabit el telefèric on hi carregaven el carbó per transportar-lo després fins a una mina que es troba més avall anomenada la mina del Teixó (no la vam visitar). Però no en teníem prou veient-la de lluny, així que vam descendir fins als peus del carregador i a dins es veien les restes del pas dels anys, també s’apreciaven algunes columnes que suposem que també eren del telefèric.

Deixem enrere aquests tresors amagats i continuem el nostre recorregut. Passem pel costat de petits torrents d’aigua (en aquesta època força secs) i diferents corriols fins a arribar a un petit pla, anomenat el Pla de les Vaques. Girem la vista per uns instants i… Què veuen els més ulls? Una impactant xemeneia de vapor al bell mig de la natura, restes del que suposem que era un altre carregador i el pou d’una mina.  Aquest pou estava tapat per troncs i branques i l’envoltava un filat per tal de no caure-hi, ja que pel que vam poder apreciar, era molt profund. Seguim i, a pocs quilòmetres, arribem al Prat Gespador. Aquí hi fem una breu parada per esmorzar.

Després de l’esmorzar continuem per una pista forestal, pocs metres, ja que de seguida tornem a agafar un camí de bosc i a poc minuts arribem a un altre prat. Hem arribat al prat Joc de Pilota (se’l coneix amb aquest nom perquè enginyers que treballaven a les mines el feien servir com a camp de futbol) tot i que també se’l coneix com a Prat de les Dameses. Creuem tot el prat i aquí és on farem un petit desviament abans de continuar amb la nostra ruta. Al final del prat Joc de Pilota, a l’esquerra, veiem un petit sender que s’enfila muntanya amunt. Hi pugem. Fins que cal grimpar i escalar l’últim tram, arribem al cim del que es coneix com al Roc de la Verge o el Roc del Joc. Un mini cim d’uns 1500-1600 metres aproximadament. A dalt del cim veiem una gran panoràmica de tota la vall de Lillet, el Puigmal, el Santuari de Falgars, el Pedraforca, Vallcebre, etc. però també hi trobem una creu forjada, la Verge i un llibre de registre. Fet aquest desviament, tornem a baixar fins a tornar al prat Joc de Pilota per seguir amb la nostra ruta. 

Deixem enrere Joc de Pilota i continuem el nostre itinerari pel pla de la Devesa Jussana, aquí veiem una bonica vista del Pedraforca també. Continuem i… ep! Torna a sonar l’alarma que trobarem una altra sorpresa i, dit i fet. Al mig del camí, ara ja seguim la pista forestal que ens portarà fins al desviament del mirador del Roc de la Lluna, veiem el que semblen ser les restes d’una sala de màquines i un pou. Continuem per la pista forestal i arribem al desviament del mirador del Roc de la Lluna. Evidentment ens desviem i anem fins al mirador. Recordo perfectament que abans de pujar les escales que porten al mirador, la Montse em va fer tapar els ulls per tal que la sorpresa fos més gran. Em va acompanyar per tal que pogués pujar bé les escales i quan em va desembenar els ulls… Apa, quina vista! Una gran panoràmica de 360º, hi veiem el Pedraforca, el Puigmal de nou, també el poble de la Pobla de Lillet i el Xalet del Catllaràs al fons de la vall. Doncs re-emprenem el camí i posem rumb cap al Xalet del Catllaràs. Baixem per un camí força dret i cal anar en compte no relliscar amb els rocs i les pedres que hi ha al camí, ja que les fulles ho cobreixen tot i no es veuen. Un cop a baix, a pocs metres, trobem el bonic Xalet del Catllaràs, obra del gran arquitecte Antoni Gaudí. Actualment, ha estat restaurat i se n’ha recuperat la seva meravellosa escala de cargol. Justament el dia en que vam fer aquesta ruta hi estaven treballant i pel que vam veure ja els hi quedava molt poc per donar-lo per acabat. Després d’una breu pausa per contemplar-lo amb tot detall i per no destorbar els treballadors, continuem el nostre camí. Al costat del Xalet hi havia un petit refugi, com no podia ser d’una altra manera vam treure-hi el nas per veure què hi havia a dins, ja que per fora semblava estar abandonat, però resulta que és un refugi lliure i encara a dia d’avui s’utilitza pels excursionistes, boletaires… a dins hi havia provisions, taula, cadires, llar de foc… Sortim del refugi i agafem el camí que hi ha al costat, ara ja, per anar tornant al nostre punt d’inici. Seguim per la pista forestal, però abans de tornar fem un altre desviament ja que hem vist quelcom interessantíssim. Prop de la pista on ens trobàvem hi baixa un petit corriol que t’hi has de fixar molt bé ja que no està indicat (solament hi ha una marca groga a l’asfalt). Aventurers a nosaltres no ens guanya ningú i, davant dels nostre ulls, veiem un túnel excavat a les roques d’uns 7 o 8 metres d’alçada, aquest túnel ens portarà fins als edificis del Cable, així s’anomena el conjunt d’edificis que veiem un cop hem travessat el túnel. Quina meravella veure com encara avui en dia, les parets, columnes i altres elements d’aquests edificis aguanten el pas del temps, però també veiem com la naturalesa absorbeix i reclama el que és seu. 

Tot i que el camí continuava endavant i crec que hi havia moltes sorpreses més que ens esperaven, a nosaltres se’ns feia tard i vam seguir el camí per on havíem vingut i ara si, retornem per la pista forestal fins arribar al Santuari de Falgars que és on havíem començat. 

Aquesta ruta la podríem classificar a dins la categoria de moderada-difícil ja que el terreny és molt irregular amb moltes pujades i baixades, però és una ruta que tots aquells que pugueu, l’heu de fer. El Catllaràs és clarament una muntanya que amaga un munt de sorpreses que valen la pena descobrir. Això si, sempre RESPECTANT l’entorn i tot el ric patrimoni que s’hi amaga. 

A continuació, us deixo un recull de fotografies que vaig fer durant la ruta. Espero que les gaudiu tal i com jo vaig fer-ho en el seu moment.